El treball publicat a The Lancet Diabetes
& Endocrinology i recolzat per 75 organitzacions
mèdiques en l’àmbit mundial, presenta un enfocament innovador i detallat per
diagnosticar obesitat, basat en altres mesures d’excés de greix corporal a més
de l’índex de massa corporal (IMC), i en signes i símptomes objectius de mala
salut a escala individual.
L’objectiu de la proposta és abordar
les limitacions de la definició i el diagnòstic tradicionals de l’obesitat, que
han obstaculitzat tant la pràctica clínica com les polítiques de salut, i han
impedit que les persones amb obesitat rebin l’atenció que necessiten. En
proporcionar un marc coherent des del punt de vista mèdic per al diagnòstic de
malalties, la Comissió també té com a objectiu resoldre la disputa en curs
sobre la consideració de l’obesitat com a malaltia, que ha estat al centre d’un
dels debats més controvertits i polaritzadors de la medicina moderna.
El president de la comissió, el
Francesco Rubino, del King’s College London (Regne Unit), afirma: “La pregunta
de si l’obesitat és una malaltia és errònia perquè pressuposa un escenari
simplista de tot o res, on l’obesitat és sempre una malaltia o mai ho és. Tot i
això, l’evidència mostra una realitat més complexa. Algunes persones amb
obesitat poden mantenir el funcionament normal dels seus òrgans i una salut
general adequada fins i tot a llarg termini, mentre que altres presenten signes
i símptomes d’una malaltia greu de manera immediata”.
“Considerar l’obesitat únicament com un
factor de risc, i no com una malaltia, pot negar de manera injusta l’accés a
atenció mèdica oportuna a les persones que estan experimentant problemes de
salut a causa de l’obesitat per si sola. D’altra banda, una definició general
de l’obesitat com una malaltia pot ocasionar un sobrediagnòstic i un ús indegut
de medicaments i procediments quirúrgics, amb el potencial de causar dany a
l’individu i costos desmesurats per a la societat”.
«El nostre replantejament reconeix
la realitat matisada de l’obesitat i permet una atenció personalitzada. Això
inclou l’accés oportú a tractaments basats en evidència per a individus amb
obesitat clínica, com correspon a les persones que pateixen una malaltia
crònica, així com estratègies de maneig per a la reducció de riscos per a les
persones amb obesitat preclínica, que tenen un risc de salut més gran, però no
presenten malaltia en curs. Això facilitarà una assignació racional dels
recursos d’atenció mèdica i una priorització justa i mèdicament significativa
de les opcions de tractament disponibles.»
«Amb més de mil milions de
persones al món que actualment s’estima que viuen amb obesitat, la proposta de
la Comissió ofereix una oportunitat perquè els sistemes de salut a escala
mundial adoptin una definició universal i clínicament rellevant de l’obesitat,
així com un mètode més precís per al seu diagnòstic.»
És important destacar que l’obesitat es considera
actualment un factor de risc a nivell poblacional, més que no pas una condició
que reflecteixi la salut individual. Segons el membre de la comissió, el
professor José Manuel Fernández-Real,
de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI) – Hospital Trueta, i
també de la Universitat de Girona (UdG) i del CIBERObn: “Amb una prevalença
d’obesitat en adults a Espanya que supera el 15% segons la definició actual, la
introducció del nou concepte d’obesitat clínica podria canviar substancialment
el nombre de persones classificades com que tenen obesitat, fet que permetria
diagnòstics més precisos, tractaments personalitzats i una millor gestió de la
vida diària”.
Els mètodes
actuals per diagnosticar l’obesitat són ineficaços
Hi ha un debat continu entre clínics i
responsables de polítiques sobre l’enfocament diagnòstic actual de l’obesitat,
que és propens a la classificació errònia de l’excés de greix corporal i a un
diagnòstic equivocat de la malaltia.
Part del problema és perquè actualment
l’obesitat es defineix mitjançant l’IMC, considerant un IMC superior a 30 kg/m²
com a indicador d’obesitat en persones d’ascendència europea. També es fan
servir punts de tall d’IMC específics de cada país per tenir en compte la
variabilitat ètnica del risc associat a l’obesitat.
Tot i que l’IMC és útil per identificar
persones amb més risc de patir problemes de salut, la Comissió destaca que
l’IMC no és una mesura directa del greix corporal, no reflecteix la seva
distribució al cos i no proporciona informació sobre la salut o malaltia a escala
individual.
“Basar-se únicament a l’IMC per
diagnosticar l’obesitat és problemàtic, ja que algunes persones tendeixen a
emmagatzemar l’excés de greix a la cintura o als òrgans i al seu voltant, com
el fetge, el cor o els músculs, la qual cosa s’associa amb més risc per a la
salut que quan l’excés de greix s’acumula sota la pell dels braços, les cames o
altres àrees del cos. Tot i això, les persones amb excés de greix corporal no
sempre tenen un IMC que indiqui que viuen amb obesitat, la qual cosa significa
que els seus problemes de salut poden passar desapercebuts. A més, algunes
persones tenen un IMC alt i una alta quantitat de greix corporal, però mantenen
funcions orgàniques i corporals normals, sense signes o símptomes de malaltia
activa”, afirma el membre de la comissió, el professor Robert Eckel, de la
Universitat de Colorado Anschutz Medical Campus.
Més enllà de l’Índex de Massa Corporal
(IMC)
Tot i que es
reconeix que l’IMC és útil com a eina de cribratge per identificar persones que
podrien estar vivint amb obesitat, els autors recomanen allunyar-se del
diagnòstic d’obesitat basat únicament a l’IMC. En el seu lloc, proposen
confirmar l’excés de massa greixosa (obesitat) i la seva distribució al cos
mitjançant un dels mètodes següents:
●
Almenys un mesurament de la mida corporal (circumferència
de cintura, relació cintura-maluc o relació cintura-estatura) a més de l’IMC.
●
Almenys dos mesuraments de la mida corporal
(circumferència de cintura, relació cintura-maluc o relació cintura-estatura),
independentment de l’IMC.
●
Mesurament directe de greix corporal (per exemple,
mitjançant un escaneig de densitometria òssia o DEXA), independentment de
l’IMC.
●
En persones amb IMC molt elevat (per exemple, >40 kg/m²),
l’excés de greix corporal es pot assumir de manera pragmàtica.
Dues noves
categories d’obesitat: obesitat clínica i obesitat preclínica
La Comissió també proposa un nou model
per al diagnòstic d’obesitat basat en mesures objectives de malaltia a nivell
individual.
Obesitat
clínica es defineix com una condició
d’obesitat associada amb signes objectius i/o símptomes de reducció de la
funció dels òrgans, o una capacitat significativament reduïda per realitzar
activitats quotidianes estàndard, com ara banyar-se, vestir-se, menjar i
mantenir la continència, degut directament a l’excés de greix corporal. Les
persones amb obesitat clínica han de ser considerades com a pacients amb una
malaltia crònica activa i han de rebre un maneig i tractament adequats.
La Comissió estableix 18 criteris diagnòstics per a
obesitat clínica en adults i 13 criteris específics per a nens i adolescents,
que inclouen:
●
Dificultat per respirar a causa dels efectes de
l’obesitat als pulmons
●
Fallada cardíaca induïda per l’obesitat
●
Dolor als genolls o malucs, amb rigidesa articular i
reducció del rang de moviment com a efecte directe de l’excés de greix corporal
sobre les articulacions
●
Certes alteracions en els ossos i les articulacions en
nens i adolescents que limiten el moviment
●
Altres signes i símptomes causats per la disfunció
d’altres òrgans, incloent-hi els ronyons, les vies respiratòries superiors, els
òrgans metabòlics, el sistema nerviós, el sistema urinari i reproductiu, i el
sistema limfàtic a les extremitats inferiors
L’obesitat preclínica és una condició
d’obesitat amb funció orgànica normal. Les persones que viuen amb obesitat
preclínica, per tant, no tenen una malaltia en curs, encara que tenen un risc
variable però generalment elevat de desenvolupar obesitat clínica i altres
malalties no transmissibles (ENT) en el futur, com ara la diabetis tipus 2,
malalties cardiovasculars, certs tipus de càncer i malalties mentals, entre
d’altres. Per tant, han de rebre suport per reduir el risc de desenvolupar
possibles malalties.
Les persones
amb obesitat necessiten una atenció personalitzada
El replantejament de l’obesitat que fa la Comissió està
dissenyat per assegurar que totes les persones que viuen amb obesitat rebin
l’assessorament sanitari adequat i l’atenció basada en evidència quan sigui
necessari, amb diferents estratègies per a l’obesitat clínica i l’obesitat
preclínica.
Les persones amb obesitat clínica han de rebre tractament
oportú i basat en evidència, per tal de recuperar o millorar completament les
funcions corporals reduïdes per l’excés de greix corporal, en lloc de
centrar-se únicament en la pèrdua de pes. El tipus de tractament i maneig per a
l’obesitat clínica, ja sigui mitjançant canvis en l’estil de vida, medicació,
cirurgia, etc., s’ha de basar en una avaluació individual de riscos i beneficis
i determinar-se mitjançant una discussió activa amb el pacient.
Les asseguradores de salut a tot el món sovint requereixen evidència
d’altres condicions associades a l’obesitat (per exemple, diabetis tipus 2) per
oferir cobertura de teràpies per a l’obesitat. Com a malaltia crònica diferent
en si mateixa, l’obesitat clínica no hauria de requerir la presència d’una
altra malaltia per justificar la cobertura.
Les persones que viuen amb obesitat preclínica estan en risc de
desenvolupar malalties en el futur, però no presenten complicacions de salut
actuals a causa de l’excés de greix corporal. En conseqüència, l’enfocament per
a la seva atenció ha de centrar-se en la reducció de riscos. Depenent del nivell
de risc individual, això pot requerir només assessorament de salut i monitoratge
al llarg del temps, o tractament actiu si és necessari per reduir els nivells
de risc substancialment alts.
«Aquest plantejament detallat de l’obesitat permetrà
aplicar enfocaments basats en evidència i personalitzats per a la prevenció, el
maneig i el tractament en adults i nens que viuen amb obesitat, cosa que els
permetrà rebre una atenció més adequada, proporcional a les seves necessitats.
Això també estalviarà recursos al sistema de salut en reduir la taxa de
sobrediagnòstic i tractaments innecessaris», diu la membre de la comissió,
la professora Louise Baur, de la Universitat de Sydney.
La Comissió va involucrar 56 experts de renom mundial en
una àmplia gamma d’especialitats mèdiques, incloent-hi endocrinologia, medicina
interna, cirurgia, biologia, nutrició i salut pública, representant nombrosos
països i diversos sistemes d’atenció mèdica. A més, la Comissió va incloure
persones que viuen amb obesitat i va considerar específicament el possible
impacte de les noves definicions d’obesitat a l’estigma generalitzat a la
societat.
“Els estudis demostren que la manera
com se sol parlar de l’obesitat contribueix a l’estigma relacionat amb el pes,
cosa que en dificulta la prevenció, el maneig i el tractament. L’enfocament
proposat per aquesta Comissió pot ajudar a aclarir conceptes erronis i a reduir
l’estigma. També instem a millorar la formació del personal sanitari i dels
responsables de polítiques públiques per abordar aquest problema”, assenyala
Joe Nadglowski, defensor de pacients, i membre de la comissió, de l’Obesity
Action Coalition.
