La trobada ha estat marcada per moments de reflexió profunda, records personals i un ferm reconeixement del llegat d’Espriu en la cultura catalana i el seu paper en l’imaginari col·lectiu del país. El simposi, organitzat conjuntament amb la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Autònoma de Barcelona, porta per lema «Espriu recreat: ressons, usos i homenatges» i se centra en les lectures actuals de l’univers simbòlic i ètic del poeta de Sinera.
​​​​​​​
El secretari i amic personal de Salvador Espriu, Ramon Balasch, ha compartit amb el públic diverses anècdotes de la seva relació amb el poeta, així com les dificultats per publicar Ocnos i el parat esglai (2013), que reuneix l’obra inèdita d’Espriu entre 1934 i 1984: «Les editorials catalanes s’hi resistien, i això em va portar a fer-me càrrec personalment de la seva edició». Balasch ha proposat una relectura crítica de l’imaginari de Sinera i ha afirmat que «Sinera no és Arenys, és la Barcelona de les cendres de la Guerra Civil». A més, ha denunciat la banalització que sovint s’ha fet de l’obra d’Espriu i n’ha reivindicat la dimensió ideològica: «Espriu no va ser independentista perquè no va poder ser-ho. En tot cas, va ser un protoindependentista. Els seus textos són plens d’afirmacions sobre la catalanitat i els drets polítics de Catalunya i de tots els Països Catalans».

També ha destacat l’anàlisi cabalística de l’obra espriuana que ha dut a terme Rosa Delor: «El seu llibre La càbala i Espriu fa una obra d’orfebreria i ens mostra un poeta solar, que tenia tota l’obra pensada, interioritzada i projectada amb antelació».

Raimon, figura clau de la Nova Cançó i amic personal del poeta, ha emocionat el públic llegint el poema Assaig de càntic al temple —«Ens mantindrem per sempre més fidels al servei d’aquest poble»—, que s’ha rebut amb un llarg i sentit aplaudiment. Durant la intervenció, ha recordat com va conèixer Espriu a través del famós pròleg de Joan Fuster a l’Antologia de la poesia catalana —el conegut «maó»—, i com, després de posar música a Cançons de la roda del temps, Fuster els va posar en contacte. «En la primera conversa telefònica que vam tenir, Espriu em va dir que m’admirava molt. A partir de llavors, ens vam fer grans amics. Ens vam estimar molt», ha dit.

Raimon ha insistit també en l’exigència musical que suposa musicar Espriu: «Igual que amb Ausiàs March, la seva estructura poètica és molt clara i sovint l’accentuació musical no coincideix amb l’accentuació del vers, i això obliga a fer un treball molt precís».​​​​