Els arquitectes Dr. Héctor Devesa, Leopoldo Gil i Dr. Nacho Vicens reflexionen sobre el valor simbòlic, tècnic i espiritual dels espais litúrgics
La conferència inaugura un cicle que aborda l’arquitectura religiosa com a paradigma de forma, conservació i sentit
L’arquitectura sacra ha estat l’eix de reflexió de la primera conferència de Foros 2025, el cicle de conferències que organitza UIC Barcelona School of Architecture i que enguany se celebra sota el títol “Principi, forma i conservació de l’arquitectura. El paradigma de l’arquitectura sacra”. En aquesta sessió inaugural, celebrada aquest dimecres 9 d’abril a l’Aula Magna del Campus Barcelona, experts del sector van oferir una mirada profunda i complementària sobre els reptes, el sentit i la vigència de l’arquitectura religiosa en el context contemporani.
Van presentar la sessió el Dr. arquitecte Josep Lluis i Ginovart, catedràtic d’Intervenció en Patrimoni Arquitectònic a UIC Barcelona School of Architecture; la Dra. arquitecta Cinta Lluis Teruel, professora de la mateixa institució, i el Dr. arquitecte Ricardo Gómez Val, sotsdirector i professor. Josep Lluis i Ginovart va emmarcar la importància del cicle d’enguany en un moment de revisió crítica dels fonaments de l’arquitectura: “Foros 2025 convida a repensar l’arquitectura des dels seus principis més essencials, amb l’arquitectura sacra cristiana com a model universal”, va afirmar.
El doctor arquitecte i teòleg Héctor Devesa Santacreu va obrir la jornada amb una reflexió sobre la dimensió teològica i simbòlica de l’arquitectura litúrgica. Va defensar que l’arquitectura sacra no es pot reduir a una qüestió formal o estilística, sinó que ha de respondre a una vocació espiritual: fer visible allò invisible. “La litúrgia no és només ritu: és un acte on Déu es fa present en allò humà, i l’arquitectura té la responsabilitat d’acollir aquesta presència”, va explicar.
Des d’una perspectiva tècnica i patrimonial, l’arquitecte Leopoldo Gil Cornet va compartir la seva experiència sobre la restauració de temples i espais religiosos, defensant una intervenció respectuosa amb el temps i la memòria. “Vell, però no destruït. Amb l’empremta del temps. Això és el que hem de buscar en la restauració”, va remarcar. Gil va reivindicar una aproximació objectiva envers el patrimoni, allunyada de teories universals i basada en l’escolta activa del lloc: “la restauració s’ha de fer per l’objecte en si mateix, no aplicant teories a priori”.
Finalment, l’arquitecte Nacho Vicens Hualde va traslladar el públic a un context diferent: el de l’arquitectura efímera religiosa a gran escala. Concretament, va abordar el repte de dissenyar els espais litúrgics de les Jornades Mundials de la Joventut de 2004 i 2011. L’arquitecte va explicar les solucions adoptades per construir en temps rècord estructures segures, funcionals i simbòlicament potents: “La visibilitat del Papa havia d’estar garantida des de qualsevol punt: tot es va dissenyar en funció d’això”. També va destacar la importància de la modularitat i l’escenografia en entorns de gran escala i complexitat institucional.
La jornada va concloure amb una taula rodona entre els ponents, en què es va debatre sobre l’equilibri entre la permanència d’allò sagrat i les noves formes d’habitar-lo. Tots van coincidir en la necessitat d’una arquitectura que no imposi, sinó que escolti; que resolgui problemes tècnics i, alhora, generi significat.
El cicle continuarà les properes setmanes amb altres sessions centrades en la conservació del patrimoni religiós, incloent-hi una reflexió sobre la Sagrada Família de Barcelona, tractada com a símbol d’innovació, gestió i projecció internacional. Aquesta mirada pren una rellevància especial en l’avantsala de Barcelona, Capital Mundial de l’Arquitectura 2026.