Amb més de vint anys d’experiència com a docent, Paola Lagos Labbé arriba a UIC Barcelona com a experta en cinema documental i nova professora de la Facultat de Ciències de la Comunicació, en la qual impartirà assignatures relacionades amb el llenguatge audiovisual, el format documental i la cultura audiovisual en els graus en Periodisme i Comunicació Audiovisual.
Quan falta menys d’un mes per a la celebració de la gala dels Oscars a Los Angeles, i en el marc del Dia Mundial del Cinema el 8 de febrer passat, Paola Lagos reflexiona sobre el gènere documental en un any en què dues de les cinc pel·lícules nominades tracten sobre conflictes bèl·lics actuals, dues sobre casos d’abusos i una emmarcada en la Guerra Freda. “El documental sempre ha estat un espai més reivindicatiu que altres categories; és a l’essència, atesa la relació inherent que té amb la realitat, i permet donar cabuda a discursos molt més crítics”, afirma Paola Lagos.
Un dels documentals nominats a millor llargmetratge és No Other Land, que narra en primera persona l’ocupació israeliana en un poble de Cisjordània des del punt de vista d’un jove palestí. “Que en uns premis tan hegemònics i mainstream com els Oscars hi hagi una pel·lícula així és un gest polític molt rellevant”, explica la docent.
“El documental està compromès amb desmuntar les estructures de poder, i l’escenari dels Oscars s’ha sabut utilitzar intel·ligentment per a això. Penso en el discurs del director Michael Moore quan va rebre el seu Oscar per Bowling for Columbine, quan li van tallar el micròfon perquè començava a parlar en contra de la guerra de l’Iraq, assenyalant l’expresident George Bush”, explica Lagos Labbé.
A aquesta vocació crítica del gènere documental, intrínseca en la seva naturalesa de denúncia, la professora hi suma un altre aspecte que tenen en comú tres de les nominades d’enguany: la subjectivitat. “No Other Land, Black Box Diaries i Sugarcane estan realitzades des del punt de vista de persones que han estat directament afectades per les realitats que retraten”, explica. “Aquest gest, que fins fa poc ocupava un espai més alternatiu i independent, ara s’instal·la decididament en el cinema industrial”, afegeix.
La professora va més enllà i parla del gir afectiu d’aquestes pel·lícules. “A la japonesa Black Box Diaries, la protagonista veu afectada la seva intimitat per un cas d’abús i la seva lluita aconsegueix incidir en transformacions del sistema de justícia del país. Veiem com el rol de la primera persona no es queda en una dimensió narcisista, sinó que transcendeix i arriba a problemàtiques universals, en una mena de diàleg entre el jo i els altres; en un pèndol entre el que és íntim, històric i el que és polític”, explica. “El mateix passa a No Other Land, en què el protagonista assumeix el paper de la càmera com a eina per denunciar i mostrar les vulneracions a què es veu sotmès el seu poble”. Segons l’experta, aquesta subjectivitat encarnada situa els espectadors en una perspectiva “totalment diferent davant l’experiència cinematogràfica”.
“Temàtiques com la denúncia política, mediambiental, la igualtat de gènere, els conflictes armats o la revisió històrica han estat sempre presents en la forma documental”, apunta l’experta, que es mostra optimista respecte al futur del gènere. “El documental hi té molt a dir, especialment en el context d’urgència en què ens trobem; li auguro una vida llarga i saludable”.
Malgrat tot, el cinema documental no està exempt de l’impacte de les noves tecnologies i l’aparició de la intel·ligència artificial. “La feina de setmanes d’un muntador que ordena, classifica i organitza el material de dos anys de rodatge ara la pot fer un programa en pocs minuts. Em preocupa la precarització dels oficis associats al documental, que, en general, no gaudeixen de grans recursos”, conclou l’experta. No obstant això, per a Paola Lagos, la mirada i la complexitat de la condició humana són “insubstituïbles”.
Com a docent a la Universitat, Paola Lagos assegura que “des de UIC Barcelona s’intenta aportar una visió comprensiva i crítica que permeti reflexionar sobre els problemes de la realitat contemporània, i el documental és una eina creativa i ètica potent per transformar-la”.